A la taverna del mar

LAm
A la taverna del Mar hi seu un vell

FA                DO 
amb el cap blanquinós, deixat anar;

LAm              SOL               FA            DO  MI7
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

LAm
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,

FA                    DO 
sap que el temps ha passat sense cap goig,

LAm             SOL              FA              DO          MI7
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

LAm      MI7              LAm      MI7
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
LAm      MI7         LAm          MI7
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
DO       SOL         DO               SOL 
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
LAm  MI7      LAm        MI7
Era, era quan era ahir encara.
DO   SOL      DO         MI7
Era, era quan era ahir encara.


I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.
Era, era quan era ahir encara.

LAm
A la taverna del Mar hi seu un vell
FA                DO 
que, de tant recordar, tant somniar,
LAm             MIm           FA               DO  MI7 LAm
s’ha quedat adormit damunt la taula, damunt la taula.