Estimar-te com a terra que fa viure els cireres
Ginestà

Sé morir i sé viure,
Sé fer pondre el meu sol.
Sé fer mal, sóc de vidre.
Sóc guspira, estel i carícia.
Faig del drama tres muntanyes,
faig allò que tots esperen,
faig i roures, branques tendres.
Sóc al terra amb l’herba seca.
És quan dormo que hi veig clar,
és la brisa i la marea,
és com taronges d’Alcanar.
Sóc tardors i primaveres.
Si m’ensorro fes-ne runes,
no m’enterris a l’arena,
si és delicte no guanyar,
jo no vull aquesta condemna.
I per lliure vull un país,
i per seure una vorera.
Per somiar, que véns amb mi,
per no perdre’m la drecera.
Al meu pit un cor sencer,
a l’estomac papallones,
a les mans fruits d’esbarzer...
I al record les tardes bones,
i cançons a mig desfer, el gat vell que m’ha vist créixer o fer el
punki pel carrer.
Treballar els caps de setmana
i no veure’t els feiners:
estimar-te com la terra que fa viure els cirerers.
Pels moments de dubte,
pel món que tinc al cap.
Per quan era invencible,
i la por era un fracàs.
Els vells salten les barreres,
i tot torna a començar,
i els nens seuen a les places.
I nosaltres a aquell bar,
i la gent que sempre corre,
avui para a saludar
i el meu cor segueix en ordre.
Viu de lluites quotidianes,
mentre estripa el que fa mal.
I l’escalfes si m’abraces.
I al record les tardes bones,
i cançons a mig desfer, el gat vell que m’ha vist créixer o fer el
punki pel carrer.
Treballar els caps de setmana
i no veure’t els feiners:
estimar-te com la terra que fa viure els cirerers.
x2